Has sentit mai el poder de les adversitats?

Jo sí.

Amb els anys he après a transformar i a treure el millor partit als esdeveniments que em succeeixen, que visc. Des dels més quotidians fins als més esporàdics. No sempre és fàcil, però quan fas el clic, és una passada i un alliberament!

Et deixo una faula que vaig llegir recentment, que em va encantar, i que resumeix molt bé el que et vull transmetre.

Espero que ho gaudeixis i que aprenguis a transformar les adversitats o a continuar fent-ho, creixent i augmentant la consciència col·lectiva per a un món més present i feliç!

“Hi havia una vegada un burro que portava una existència d’esclavitud miserable. Era propietat d’un vell camperol que l’utilitzava per cultivar el camp. La vida d’aquell ase era tan monòtona i repetitiva que sempre estava trista i capcota per no gaudir de llibertat. Tot i això, estava resignat, en cap moment no es plantejava la possibilitat de viure la vida d’una altra manera.

Un bon dia, el pagès es va endur el ruc per transportar unes mercaderies al poble del costat. I després de completar la seva feina, van tornar de tornada cap a casa de matinada per un prat pel qual no havien passat mai. La nit era tan fosca que amb prou feines es veia per on caminaven. I de sobte, l’ase va caure dins un pou buit i abandonat que estava cobert per la mala herba. L’home va treure la llanterna, va mirar cap avall i va veure que el ruc seguia viu. No obstant això, va observar que el forat en què havia caigut era massa profund, concloent que era impossible treure’l. I com que era molt tard, el pagès se’n va anar a casa seva, deixant al pobre animal.

El ruc es va passar tota la nit tot sol, llepant-se les ferides. Estava aterrit. L’endemà va aparèixer el vell camperol juntament amb altres veïns del seu poble. Només veure’ls, l’ase va començar a rebuznar d’alegria, mirant-los amb una brillantor especial als ulls. No obstant això, el pagès havia decidit deixar morir al ruc. Això sí, perquè ningú més tornés a caure dins d’aquell pou, es va proposar segellar-lo llençant-hi terra. I així va ser com -palada rere palada- van ser omplert de sorra aquell forat. De seguida l’animal es va adonar del que passava. I per intentar evitar-ho va començar a moure’s amb totes les seves forces, però el pou era tan estret que tan sols podia donar voltes sobre si mateix.

Després de caure-li a sobre munts de terra, el ruc tenia la cara recoberta de sorra. No podia veure res i li costava cada cop més respirar. Va ser aleshores quan va començar a patir un atac d’ansietat. I aquesta vegada els seus recers transmetien impotència, pànic i histèria. Eren punyents. I just en el moment en què es va rendir -acceptant el seu destí cruel- va anar recuperant la calma. I en comptes d’intentar moure el seu cos, es va quedar quiet, ajupint el cap cap a terra.

En actuar d’aquesta manera, la terra va deixar de caure a la cara i de mica en mica va anar recobrant la vista i començant a respirar millor. I com a acte reflex, va començar a sacsejar-se la sorra que li anava caient a sobre, trepitjant-la i aplanant-la amb les peülles. D’aquesta manera, cada cop hi havia més terra per sota de l’ase, reduint la distància que el separava de la sortida d’aquell pou. El ruc havia après a fer servir a favor seu les palades de sorra que li estaven tirant a sobre per enterrar-lo.

Hores més tard, el vell camperol i els seus veïns es van sorprendre en veure sortir aquell animal pel seu propi peu. I tot just trepitjar la praderia, tota la gent es va quedar atònita. La mirada d’aquell ruc era plena de força, maduresa i optimisme. Se sentia agraït per l’experiència que acabava de viure en aquell pou, com si hagués mort i renascut. I amb una renovada brillantor als seus ulls, va mirar per última vegada el seu antic amo i va sortir trotant en direcció al bosc, iniciant una nova vida en llibertat.”

Autor desconegut